A Bucarest els dies 26 i 27 d'abril de 2012, ha tingut lloc la vuitena Conferència de Ministres del Procés de Bolonya durant la qual hem assistit a l'intent de fer desaparèixer de la Declaració de Bucarest (enllaç), tota referència al finançament públic de l'educació superior.
En l'esborrany de la declaració que es va tractar en el Grup de Seguiment (*BFUG), reunit amb caràcter previ a la conferència ministerial en el matí del dijous 26, no apareixia el caràcter públic del finançament de l'educació superior mentre que s'al·ludia únicament a “totes les fonts de finançament adequades”. I per molt que van preguntar els membres de la delegació de la Internacional de l'Educació (IE) no els van saber dir què fonts de finançament es considerarien “no adequades”. Recordem que la *IE (a la qual està afiliada CCOO-Ensenyament) és una organització que representa a 30 milions de docents i un altre personal de l'educació de tot el món, i és membre consultiu del Procés de Bolonya. En aquesta reunió, els representants de la *IE, recolzats pels “European Students’ Union “ (*ESU) i diversos governs, van aconseguir esmenar el text de la declaració que va sortir del Grup de Seguiment com segueix:
“...we commit to securing the highest possible level of public funding for higher education, while drawing on other appropriate sources, as an investment in our future.”
Aquest és el text que es va discutir en les sessions paral·leles i en el ple de la Conferència Ministerial i que si bé no és perfecte, és molt millor que l'inicial.
Durant el ple de la conferència, els partidaris de la privatització es van veure ajudats per la tendenciosa actuació del president de la sessió, el ministre danès de Ciència, Innovació i Educació Superior, Morten Østergaard. La facció privatitzadora va estar capitanejada pel ministre anglès qui en un to desagradablement irònic va comentar la irresponsable actitud d'aquells que s'obliden que a casa els esperen els ministres de finances, argumentant en contra del caràcter públic del finançament de l’educació superior, i posant com a exemple la seva política d'augment de taxes acadèmiques i préstecs. Aquesta intervenció va ser, immediatament, recolzada per la secretària general d'universitats espanyola, María Emparo Cambrer, una de les més fermes defensores de la privatització de la nostra educació superior.
Va ser llavors quan el ministre de la comunitat francòfona de Bèlgica va proposar un redactat (que mai va arribar a plasmar-se per escrit) en el qual desapareixia el compromís del màxim finançament públic i es posaven al mateix nivell el finançament públic i les altres “fonts adequades”. Espanya va intervenir de nou per recolzar aquest redactat al que es van sumar Itàlia i Alemanya. Ara eren els partidaris de “l’ equilibri".
I la sessió s'estava allargant bastant amb una nova ronda d'intervencions a favor de l'esmena valona, els uns, i a favor del finançament públic, els altres, fins que va intervenir el ministre francès... I com no li convenia, el president danès no entenia la postura del ministre francès... I, el ministre francès no entenia el text proposat pel ministre de la comunitat francòfona belga...I allí semblàvem tots ximples...
I “voilà”! el ministre francès va proposar el text finalment adoptat, que empitjora el que la *IE havia introduït al matí, però que manté el màxim finançament públic possible encara que no de forma tan preeminent. Així, la declaració queda:
“...we commit to securing the highest possible level of public funding for higher education and drawing on other appropriate sources, as an investment in our future”.
Tot per canviar un “while” per un “and”.
Però s'ha aconseguit preservar, en el paper, el caràcter públic de les nostres institucions d'educació superior a Europa. Fins al proper envit.
En l'esborrany de la declaració que es va tractar en el Grup de Seguiment (*BFUG), reunit amb caràcter previ a la conferència ministerial en el matí del dijous 26, no apareixia el caràcter públic del finançament de l'educació superior mentre que s'al·ludia únicament a “totes les fonts de finançament adequades”. I per molt que van preguntar els membres de la delegació de la Internacional de l'Educació (IE) no els van saber dir què fonts de finançament es considerarien “no adequades”. Recordem que la *IE (a la qual està afiliada CCOO-Ensenyament) és una organització que representa a 30 milions de docents i un altre personal de l'educació de tot el món, i és membre consultiu del Procés de Bolonya. En aquesta reunió, els representants de la *IE, recolzats pels “European Students’ Union “ (*ESU) i diversos governs, van aconseguir esmenar el text de la declaració que va sortir del Grup de Seguiment com segueix:
“...we commit to securing the highest possible level of public funding for higher education, while drawing on other appropriate sources, as an investment in our future.”
Aquest és el text que es va discutir en les sessions paral·leles i en el ple de la Conferència Ministerial i que si bé no és perfecte, és molt millor que l'inicial.
Durant el ple de la conferència, els partidaris de la privatització es van veure ajudats per la tendenciosa actuació del president de la sessió, el ministre danès de Ciència, Innovació i Educació Superior, Morten Østergaard. La facció privatitzadora va estar capitanejada pel ministre anglès qui en un to desagradablement irònic va comentar la irresponsable actitud d'aquells que s'obliden que a casa els esperen els ministres de finances, argumentant en contra del caràcter públic del finançament de l’educació superior, i posant com a exemple la seva política d'augment de taxes acadèmiques i préstecs. Aquesta intervenció va ser, immediatament, recolzada per la secretària general d'universitats espanyola, María Emparo Cambrer, una de les més fermes defensores de la privatització de la nostra educació superior.
Va ser llavors quan el ministre de la comunitat francòfona de Bèlgica va proposar un redactat (que mai va arribar a plasmar-se per escrit) en el qual desapareixia el compromís del màxim finançament públic i es posaven al mateix nivell el finançament públic i les altres “fonts adequades”. Espanya va intervenir de nou per recolzar aquest redactat al que es van sumar Itàlia i Alemanya. Ara eren els partidaris de “l’ equilibri".
I la sessió s'estava allargant bastant amb una nova ronda d'intervencions a favor de l'esmena valona, els uns, i a favor del finançament públic, els altres, fins que va intervenir el ministre francès... I com no li convenia, el president danès no entenia la postura del ministre francès... I, el ministre francès no entenia el text proposat pel ministre de la comunitat francòfona belga...I allí semblàvem tots ximples...
I “voilà”! el ministre francès va proposar el text finalment adoptat, que empitjora el que la *IE havia introduït al matí, però que manté el màxim finançament públic possible encara que no de forma tan preeminent. Així, la declaració queda:
“...we commit to securing the highest possible level of public funding for higher education and drawing on other appropriate sources, as an investment in our future”.
Tot per canviar un “while” per un “and”.
Però s'ha aconseguit preservar, en el paper, el caràcter públic de les nostres institucions d'educació superior a Europa. Fins al proper envit.
Ja fa temps que em vaig convèncer que l'autèntic or d'aquest planeta no és ni el daurat, ni el negre. De fet, em deia a mi mateix, els neanderthals no haurien sabut què fer-ne de mars i mars d'or negre. Pel que dedueixo, també ells han arribat a la mateixa conclusió. Sort que el molt honorable Craig Venter no se'n va sortir amb la seva! De moment.
ResponElimina